Entre el català acollonit i el català cansat

No ha de ser una sorpresa per a ningú que la valoració que fem des d'Esquerra dels resultats de les eleccions al Congrés espanyol del passat cap de setmana sigui negativa.

Els resultats d'Esquerra van estar per sota de l'esperat. Poques persones podien pensar que podríem arribar als resultats de fa quatre anys, caracteritzats per un condicionant tant excepcional com van ser els atemptats de l'estació d'Atocha i l'intent de manipulació per part del govern sortint d'Aznar. Llavors vam treure 8 diputats, alimentats per la percepció il·lusionant d'Esquerra i per fer un gest en contra d'un PP absolutament dretanitzat i anticatalà com el de José María Aznar.

Des de llavors ha plogut molt i l'ambient d'emoció política per part de la ciutadania catalana (llavors tothom parlava de política!) ha acabat amb un cansament vers la política. Segurament la frustració en tot el procés estatutari, amb retallades i giragonses massa tacticistes per part dels partits polítics hi tenen molt a veure. Però també un ambient enrarit fruit d'una oposició excessivament agressiva (recordeu el vídeo de Madí?) i un govern socialista, que davant la manca de respecte de la promesa feta d'acceptar l'estatut que sortís del Parlament de Catalunya i d'una execució de les obres de l'AVE que han provocat el col·lapse de Rodalies, sols té un somriure. Això és possible quan l'alternativa és un PP amb Acebes i Zaplana, i amb aparicions puntuals d'Aznar i Vidal-Quadras.

El català acollonit va poder més que el català emprenyat, el vot de la por vers el PP, alimentat fins a l'extenuació per part del PSC i el PSOE. El català acollonit va poder davant les evidències del maltracte del govern de Zapatero.

En el context polític que vivim, trobem una disfunció que és una dreta espanyola radical en el nacionalisme i últimament en la religió, a més de ratllar la demagògia populista davant fets com la immigració. I, sobretot pels catalans, un anticatalanisme que fa feredat.

El PP fa por a Catalunya i això queda demostrat veient que a Catalunya a penes creix a diferència de l'Estat espanyol. Però el PP, a qui fa créixer sempre és a qui assenyala amb el dit amenaçador. El 2004 va ser Esquerra i Carod, provocant que els independentistes catalans féssim saltar la banca amb més de 600.000 vots i passant d'un a vuit diputats.

Enguany, la presa de caça del PP de Rajoy ha estat el PSOE i Zapatero. Mai un govern havia patit tantes manifestacions ni els bisbes n'havien fet tantes.

A més, no cal oblidar que la pressió mediàtica bipartidista ha escombrat els partits d'esquerres i ha fet que el PSOE hagi guanyat diputats i que el PP... també! Sembla que sols CiU i el PNV han aguantat el tsunami bipartidista. Però si fem un anàlisi més acurat, veiem que CiU es queda estancat en els seus pitjors resultats (10 diputats) i no aconsegueix recuperar el vot perdut (fa 8 anys CiU en tenia 15). Els convergents hauran de començar a assumir que els vots d'Esquerra del 2004 ja no tornaran a CiU, si no que o bé es queden a Esquerra (3 diputats són el triple de fa 8 anys) i ara han anat a parar a un PSOE fruit del vot útil anti-PP o, sobretot, a l'abstenció. Aquests vots, però, hem de treballar per recobrar-los.

Esquerra haurem de posar el peu a terra, mirar el nostre entorn, relfexionar i tornar a pedalar per tornar avançar pel camí de la justícia social i la llibertat nacional.

(Publicat a Osona Comarca)