Els valors són el que importen

Del període electoral brillant que va encetar ERC el 2003 hi ha hagut moltes versions del seu per què.
Hem pogut sentir i llegir versions que van des de que el sobiranisme i l'independentisme havia crescut i anaven camí a l'hegemonia electoral, fins als atributs excepcionals d'un lideratge electoral brillant.
Personalment no comparteixo cap d'aquestes dues versions.
En la meva humil opinió crec que ERC representava per la ciutadania uns valors que anaven més enllà de l'independentisme o bé de brillants discursos.
Esquerra Republicana representava la regeneració política d'un país esgotat per un pujolisme que s'havia excedit en la seva pervivència. Un pujolisme que representava, en els seus darrers anys el de l'immobilisme darrera un decorat nacional encarcarat, amb uns trinxeres, amb pujolistes a una banda i anti-pujolistes a l'altra, però amb uns lideratges calcats socialment.
Però Esquerra era una cosa nova, amb uns líders que no eren la continuïtat dels polítics que havien estudiat en les mateixes escoles i que vivien en els mateixos barris, els quals havien acaparat la classe polítics des de la Transició.
En certa manera, la política segons ERC obria a les classes populars, la de la majoria de gent del país, i les comarques a optar a exercir el poder institucional.
I tot, amb uns valors republicans del bé comú i de solidaritat entre els iguals, que per nosaltres són tots els ciutadans.
Uns valors expressats en cada discurs de Carod-Rovira, que anunciava una nova Catalunya més lliure i més republicana, més solidària.
Uns valors expressats quan Puigcercós va cedir el seu lideratge en la candidatura en les eleccions espanyoles del 2004 en solidaritat al seu company Carod, davant els atacs ferotges dels immobilistes d'aquí i d'allà.
Uns valors que segurament no hem sabut gestionar quan hem entrat en les contradiccions que comporta reformar un sistema i no trencar-lo, amb les contradiccions que comporta gestionar el poder no des de l'hegemonia.
Uns valors que potser hem abandonat en l'estrés de la pressió externa en els nostres processos interns. No hem sabut transmetre el que representem.
I els valors de dignitat nacional, d'una regeneració política nacional, del bé comú per sobre del bé propi i egoista, d'exercir el poder més que l'ànsia per tenir-lo.
La ciutadania ens ha votat i ens votarà a pobles, ciutats i a tot el país per ser diferents, que no vol dir ser menys rigorosos, sinó que vol dir que aportem la sacsejada política que necessita la Catalunya estressada, esgotada i escèptica actual.
I la història ens diu que l'enemic principal de la llibertat és l'escepticisme.

Article publicat a La Veu d'Esquerra