El caos còsmic post-pujolista

Des que el pater familias del catalanisme de finals del segle XX, Jordi Pujol, amb el sistema polític batejat pel líder, el Pujolisme, va cloure la seva activitat dirigent, el sobiranisme local està en erupció més o menys caòtica tot buscant el camí a seguir en els propers anys.
Aquesta situació podríem dir que és fruit que el fre clavat de Jordi Pujol, del fer país sense construir estructures d'estat propi, es va desclavar amb la seva retirada, i pel trencament del sistema de partits pujolista, amb dos partits hegemònics, un de nacionalista a social i un socialisme anacional, amb dos partits perifèrics, una dreta espanyolista i una esquerra independentista.

Amb la irrupció d'Esquerra Republicana de Catalunya com a partit central, trencant l'hegemonia de CiU i del PSC, el nacionalisme deixa de ser terra erma socialment i l'esquerra deixa de ser estèril nacionalment. Hi ha l'opció d'una esquerra nacional, d'un sobiranisme social.

Aquesta aparició somou els monopolis electorals del nacionalisme de CiU i de l'esquerra de PSC, i el caos còsmic post-pujolista comença a prendre forma (encara no la té definitiva).

Amb el segon tripartit, ara d'Entesa, després d'una reforma estatutària defraudant amb una actuació de tots els partits polítics, la mort de la via federalista i amb les conseqüències de l'espoli fiscal de l'Estat vers Catalunya i la deixadesa espanyola en les seves infraestructures en territori català durant les últimes dècades, ens trobem amb una situació de més ebullició en aquest caos còsmic post-pujolista, amb concentració de corbates inclosa denunciant el maltractament espanyol en quan a infraestructures, sumant-se a la resta de mortals emprenyats.

I com no, aquesta ebullició ens porta a un estiu de sobiranistes, amb el relaxament del dia dia, la reflexió política es suggestiona i les idees van agafant forma, per ser executades, en la mesura del possible al llarg de l'any.

Carod-Rovira, vice-President de la Generalitat de Catalunya, marca el 2014 com a horitzó per exercir el dret a l'autodeterminació, Joan Puigcercós es reafirma i modula el full de ruta i la necessitat de què els catalans decidim sobre la nostra realitat, el nostre present i el nostre futur. Esquerra reafirma el seu sobiranisme, amb discrepàncies internes en com executar-lo.

A CDC, que no a UDC, es crea una plataforma sobiranista amb ex-consellers inclosos, que reclamen un canvi de rumb d'Artur Mas i companyia, i que giri el timó per aconseguir un projecte que desemboqui en un referèndum d'autodeterminació, camí que diuen que s'ha de recórrer de costat amb ERC.

Al PSC, Obiols ressucita i Castells formula un sobiranisme light i encobert (està a PSC!), en què diu que el socialisme català ha de treballar i respectar el què els catalans vulguin ser. Tot malgrat l'aparell metropolità, màquina de partit allunyada de cabòries, àdhuc defensores de la gestió del dia a dia.

Del caos en va sorgir l'univers, del caos còsmic post-pujolista en sortirà un sobiranisme hegemònic i transversal més enllà del català emprenyat i del català no acomodat?